Manifest Conjut de la Coordinadora 1er de Maig de Girona

Avui, primer de maig, és el dia internacional de la classe treballadora. Aquesta jornada es remonta a l’any 1886, quan l’1 de maig fou l’inici d’una sèrie de protestes obreres per a la reivindicació de la jornada laboral de 8 hores. Durant una manifestació pacífica, les forces autoritàries van intentar dissoldre l’acte utilitzant la violència, desencadenant en un judici, totalment il·legítim i malintencionat, a vuit treballadores anarquistes; cinc d’elles van ser condemnades a mort i tres van ser recloses. Aquestes companyes, foren les anomenades Màrtirs de Chicago. I en homenatge a elles, cada primer de maig la classe obrera sortim al carrer, a reclamar els nostres drets.

Perquè a dia d’avui, davant d’un sistema capitalista patriarcal que ens explota, ens escup i ens mata, la lluita de la classe obrera continua. El capitalisme és l’únic responsable de que el terme precarietat estigui a l’ordre del dia, i que cada cop més habitual en les nostres vides. La precarietat no és només treballs inestables o salaris extremadament baixos, també són els canvis de feina continus als que ens veiem obligades, és una formació contínua obligada que ens impedeix desenvolupar un projecte vital ocupant bona part del nostre temps lliure. Precarietat és no tenir drets socials, o la inexistència de protecció social. És el treball reproductiu no pagat (que majoritàriament fem les dones), la doble explotació que patim de manera quotidiana, o la feina no reconeguda com la de moltes migrants i altres treballadores sense cap reglamentació ni drets. Són els canvis obligats de residència continus, la mal anomenada flexibilitat que ens fan creure com a bona. La precarietat, es tradueix en explotació i exclusió social de la classe treballadora, i això acaba provocant diferents tipus de morts. Des dels suïcidis, els accidents laborals, les morts prematures per manca d’accés a recursos i serveis, o directament les de violència directa. I no cal anar gaire lluny, tenim varis exemples del darrer any:

Dues treballadores subcontractades moren en un accident laboral a Palma. Una dona mor mentre es trobava en llista d’espera per una intervenció d’urgència hospitalària a Manresa. Un home que havia de ser desnonat per impagament de lloguer es suïcida a Alacant. Una dona mor en un incendi provocat per unes espelmes al seu domicili de Reus després de que li haguessin tallat el subministrament elèctric. Un sense sostre mor de fred als carrers de València. Un manter de Salou mor al precipitar-se per un balcó fugint de la policia. Un pres mor per sobredosis a la presó de Picassent.

Totes elles, companyes de classe treballadora. Perquè som nosaltres qui patim la precarietat del sistema, som les que estem sent explotades, a qui el capitalisme està matant. Perquè mentre nosaltres ens trobem amb aquesta situació, els beneficis de les grans multinacionals i les grans fortunes no paren de créixer. I tot això com a resultat d’una Unió Europea de polítiques neoliberals que afecten arreu del territori, amb col·laboradors imprescindibles com ho són la patronal i les cúpules dels sindicats grocs. Aquells col·laboradors de la precarietat, que ens intenten fer creure que la solució està en signar convenis que no ens beneficien a nosaltres, facilitant la competitivitat empresarial, buscant sortides en el plantejament de la dreta; quan la realitat és que això és un reforçament de la precarietat i alhora un benefici del capitalisme patriarcal.

I cada cop va a més. Aquest sistema compta amb el que s’ha anomenat “la dictadura de les multinacionals”, les estructures polítiques tradicionals dels estats estan cada cop més subordinades a aquesta dictadura, d’aquí és d’on surten els tractats internacionals com CETA, TTIP i TISA. Això s’acaba traduïnt en impossibilitar actes de sobirania encaminats a l’alliberament de classe i de gènere des de les institucions o des dels espais de contrapoder, amb el mateix i únic objectiu de sempre: beneficiar cada cop més a un sistema que ens està explotant, escupint i matant, creant cada vegada més precarietat.

Però la classe treballadora hem de combatre aquesta dictadura, a través de l’organització, de les mobilitzacions i de la lluita. Perquè nosaltres no ens deixem arrabassar els nostres drets sense més ni més, per això ens recolzem les unes a les altres, donant el màxim suport a les lluites que avui en dia estan duent a terme companyes com les de càrnies en lluita, les estibadores, les treballadores d’hotels, les teleoperadores, i totes aquelles que s’estan organitzant, a través de la lluita sindical, per acabar amb la precarietat laboral. Perquè per enderrocar el sistema que genera l’explotació, la desigualtat i la barbàrie, cal que estiguem juntes, que ens organitzem, que aprofitem les lluites ja existents i les experiències alternatives de treball i consum, que recordem els límits de la sobirania de les institucions de l’Estat, i que sortim al carrer. Perquè només organitzant-nos i lluitant aconseguirem abolir el capitalisme patriarcal i la seva precarietat.

142total visits,1visits today

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *