Manifest 1er de Maig CGT Girona

La confederació general del treball (CGT Girona) s’adreça a tota la classe obrera davant el primer de maig de 2017 i manifesta que no és casual que milers de treballadores es trobin en una situació límit de precarietat laboral, d’inseguretat, pocs recursos i poca estabilitat. Aquesta és la realitat, amb l’excusa de la crisi econòmica que ha servit com a catalitzador per a tot tipus de pobresa i retallades de drets. La reforma laboral aprovada a instàncies de la patronal, el govern de torn i la cúpula dirigent del sindicalisme més ranci és l’origen de l’actual situació de precarietat.

CGT Girona, manifesta que està i estarà al costat de les treballadores que pateixen aquesta opressió, mantindrà la solidaritat i el suport mutu de manera ferma perquè les treballadores realitzen lliurement la presa de decisions, per consens, i reclama l’autonomia obrera per davant de falsos comitès, i també mostra la seva oposició a les falses cooperatives del que realment són treballadores assalariades. La precarietat perjudica a la butxaca però també a l’entorn social.

El temps de silenci i submissió queda enrere, som conscients que està en marxa el moment de lluitar amb la nostra força i veu per un sindicalisme revolucionari.

La història que recordem el primer de Maig succeïda a la ciutat de Chicago al 1886 està envoltada de sang, vuit companyes treballadores i anarquistes van ser assassinades per l’estat per reivindicar la jornada laboral de 8 hores, i han passat 130 anys i ara treballem més per uns salaris de misèria.

Però aquest crit rebel no serà possible des de les catifes de les institucions, tot pot ser realitat si es lluita al carrer, fora del parlament, sigui a Madrid, Barcelona o Brussel·les.

El capitalisme és precarietat, Visca l’anarcosindicalisme, passem a l’ofensiva!

Primer de Maig

Salut i anarquia

Manifest Conjut de la Coordinadora 1er de Maig de Girona

Avui, primer de maig, és el dia internacional de la classe treballadora. Aquesta jornada es remonta a l’any 1886, quan l’1 de maig fou l’inici d’una sèrie de protestes obreres per a la reivindicació de la jornada laboral de 8 hores. Durant una manifestació pacífica, les forces autoritàries van intentar dissoldre l’acte utilitzant la violència, desencadenant en un judici, totalment il·legítim i malintencionat, a vuit treballadores anarquistes; cinc d’elles van ser condemnades a mort i tres van ser recloses. Aquestes companyes, foren les anomenades Màrtirs de Chicago. I en homenatge a elles, cada primer de maig la classe obrera sortim al carrer, a reclamar els nostres drets.

Perquè a dia d’avui, davant d’un sistema capitalista patriarcal que ens explota, ens escup i ens mata, la lluita de la classe obrera continua. El capitalisme és l’únic responsable de que el terme precarietat estigui a l’ordre del dia, i que cada cop més habitual en les nostres vides. La precarietat no és només treballs inestables o salaris extremadament baixos, també són els canvis de feina continus als que ens veiem obligades, és una formació contínua obligada que ens impedeix desenvolupar un projecte vital ocupant bona part del nostre temps lliure. Precarietat és no tenir drets socials, o la inexistència de protecció social. És el treball reproductiu no pagat (que majoritàriament fem les dones), la doble explotació que patim de manera quotidiana, o la feina no reconeguda com la de moltes migrants i altres treballadores sense cap reglamentació ni drets. Són els canvis obligats de residència continus, la mal anomenada flexibilitat que ens fan creure com a bona. La precarietat, es tradueix en explotació i exclusió social de la classe treballadora, i això acaba provocant diferents tipus de morts. Des dels suïcidis, els accidents laborals, les morts prematures per manca d’accés a recursos i serveis, o directament les de violència directa. I no cal anar gaire lluny, tenim varis exemples del darrer any:

Dues treballadores subcontractades moren en un accident laboral a Palma. Una dona mor mentre es trobava en llista d’espera per una intervenció d’urgència hospitalària a Manresa. Un home que havia de ser desnonat per impagament de lloguer es suïcida a Alacant. Una dona mor en un incendi provocat per unes espelmes al seu domicili de Reus després de que li haguessin tallat el subministrament elèctric. Un sense sostre mor de fred als carrers de València. Un manter de Salou mor al precipitar-se per un balcó fugint de la policia. Un pres mor per sobredosis a la presó de Picassent.

Totes elles, companyes de classe treballadora. Perquè som nosaltres qui patim la precarietat del sistema, som les que estem sent explotades, a qui el capitalisme està matant. Perquè mentre nosaltres ens trobem amb aquesta situació, els beneficis de les grans multinacionals i les grans fortunes no paren de créixer. I tot això com a resultat d’una Unió Europea de polítiques neoliberals que afecten arreu del territori, amb col·laboradors imprescindibles com ho són la patronal i les cúpules dels sindicats grocs. Aquells col·laboradors de la precarietat, que ens intenten fer creure que la solució està en signar convenis que no ens beneficien a nosaltres, facilitant la competitivitat empresarial, buscant sortides en el plantejament de la dreta; quan la realitat és que això és un reforçament de la precarietat i alhora un benefici del capitalisme patriarcal.

I cada cop va a més. Aquest sistema compta amb el que s’ha anomenat “la dictadura de les multinacionals”, les estructures polítiques tradicionals dels estats estan cada cop més subordinades a aquesta dictadura, d’aquí és d’on surten els tractats internacionals com CETA, TTIP i TISA. Això s’acaba traduïnt en impossibilitar actes de sobirania encaminats a l’alliberament de classe i de gènere des de les institucions o des dels espais de contrapoder, amb el mateix i únic objectiu de sempre: beneficiar cada cop més a un sistema que ens està explotant, escupint i matant, creant cada vegada més precarietat.

Però la classe treballadora hem de combatre aquesta dictadura, a través de l’organització, de les mobilitzacions i de la lluita. Perquè nosaltres no ens deixem arrabassar els nostres drets sense més ni més, per això ens recolzem les unes a les altres, donant el màxim suport a les lluites que avui en dia estan duent a terme companyes com les de càrnies en lluita, les estibadores, les treballadores d’hotels, les teleoperadores, i totes aquelles que s’estan organitzant, a través de la lluita sindical, per acabar amb la precarietat laboral. Perquè per enderrocar el sistema que genera l’explotació, la desigualtat i la barbàrie, cal que estiguem juntes, que ens organitzem, que aprofitem les lluites ja existents i les experiències alternatives de treball i consum, que recordem els límits de la sobirania de les institucions de l’Estat, i que sortim al carrer. Perquè només organitzant-nos i lluitant aconseguirem abolir el capitalisme patriarcal i la seva precarietat.

Primer de maig de 2017. Passem a l’ofensiva

Els darrers anys les nostres condicions de vida s’han deteriorat. No només durant l’anomenada crisi. El procés ja ve de lluny. Des de fa ben bé dues dècades la classe treballadora, que som la immensa majoria de la població, hem vist com la precarietat entrava per la porta de moltes cases, com han anat caient sense parar les prestacions a l’atur, com cada vegada és més senzill i més barat que ens acomiadin. També hem vist com s’especula i es fa negoci amb les nostres pensions, allargant l’edat de jubilació, el temps de treball i reduint-ne la quantia per tal que comprem plans d’estalvi privats. Igualment hem observat com s’han privatitzat molts serveis públics i s’ha disparat el preu de coses tant bàsiques com l’aigua i l’energia mentre grans empreses, en complicitat amb la classe política, fan l’agost cada mes. Acompanyant tot això hem patit la repressió, amb companys/es detingudes, tancades a la presó, multades i veient com s’aproven lleis i normatives que limiten cada vegada més les accions col·lectives.

Ja fa temps que diem prou i que tant des de la CGT com des de molts moviments socials hem oposat resistències arreu. Als llocs de treball però també als carrers. Hem intentat evitar i frenar aquest autèntic assalt a les nostres vides, perquè qui ens erosiona les nostres condicions de treball ens empobreix directament la nostra vida.

Ara, no obstant, tenim el convenciment que cal passar a l’ofensiva. I avisem que no ens limitarem a plantar cara, a restar quiets i quietes on ara estem. Ens proposem avançar. Ens posem en marxa per recuperar el terreny perdut i anar, encara, molt més enllà. Avisem: la CGT passem a l’ofensiva. I fem una crida a tots aquells moviments socials que també ho facin. Cadascú des del seu terreny, des del seu camp de batalla quotidià, amb els seus mitjans i els seus propis objectius. El temps de la queixa s’ha acabat i volem començar a albirar el temps de les conquestes.

Tenim clar que aquesta represa del moviment no passa per les institucions. L’experiència dels darrers anys i mesos ens mostra, de manera clara i crua, com les institucions són part del mateix estat que combatem, fins i tot si qui temporalment n’ocupa els seients són antigues companyes i companys de lluites socials. Aquesta ofensiva passa pel carrer, recuperant espais i iniciatives. Defensant les organitzacions de venedors/es ambulants, noves associacions com els anomenats “sindicats de barri”, organitzacions ecologistes, antirrepressives, centres socials okupats, obres socials de la PAH, espais de lluita antipatriarcal i un llarg etcètera. Però l’ofensiva també passa pels centres de treball. Nosaltres, la CGT, l’estem promovent. Cada vegada més vagues ja no són només de resistència, sinó que es marquen com a objectius recuperar drets i condicions de treball.

El conflicte de classes, el conflicte entre explotadors i explotats, existeix. Cada dia i arreu. Nosaltres, simplement, busquem fer-lo visible. Que aflori i, quan surt a la llum, el fem servir per avançar en els nostres objectius que miren cap a la revolució social. Els darrers mesos les expressions d’aquest conflicte en el món del treball han augmentat. D’exemples en tenim per tot el territori i a diferents sectors. Avisem, no obstant, que tot just és el principi. Ens posem a caminar, passem a l’ofensiva.

18 d’abril de 2017
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya

[procés selectiu] Ministeri de Sanitat

Cuerpo de Farmacéuticos Titulares
Cuerpo de Médicos Titulares
Cuerpo de Veterinarios Titulares
Escala de Médicos Inspectores del Cuerpo de Inspección Sanitaria de la Administración de la Seguridad Social
  • Resolución de 17 de abril de 2017, de la Subsecretaría, por la que se convoca proceso selectivo para ingreso, por el sistema general de acceso libre, en la Escala de Médicos Inspectores del Cuerpo de Inspección Sanitaria de la Administración de la Seguridad Social.

Tanquen la meitat d’oficines de la Seguretat Social a Barcelona

Us reproduïm la notícia apareguda a la televisió local de Barcelona Betevé.

Des d’aquest dilluns l’oficina del passatge de Mercader deixa d’atendre els usuaris i els treballadors es traslladaran a les Drassanes

Els treballadors asseguren que el tancament d’oficines està generant saturació i llargues cues a l’hora de fer els tràmits. A l’octubre, la ciutat passarà de tenir 10 oficines (les que hi havia fins a l’any 2010) a quatre. La del carrer d’Aragó continuarà sent la seu central de l’Administració de la Seguretat Social.

En una entrevista a ‘El matí de Barcelona’, de betevé 91.0 fm, el representant sindicat de la CGT Juli Camps, ha explicat que el tancament d’oficines està generant molta “frustració” entre els treballadors. Assegura que s’està sobresaturant el servei i que no poden atendre adequadament els ciutadans. El tancament respon a la voluntat del govern central per potenciar els tràmits per la via electrònica. A l’octubre (quan està previst que tanqui l’oficina de Gràcia), estaran en funcionament quatre oficines: la de Drassanes, la del carrer de la Indústria, la del carrer de Rocafort i la que hi ha al districte de Nou Barris (al carrer de Marie Curie). Camps assegura que han reclamat diverses vegades la contractació de 140 persones , que corresponen a les baixes no cobertes per jubilacions els darrers quatre anys, però que no els han fet cas.

Dolors Maturana, també representant sindical i treballadora de la seu del passatge de Mercader, ha explicat que el tancament d’aquesta oficina deixarà el centre de la ciutat sense aquest servei. Maturana diu que feia 23 anys que l’oficina estava en funcionament i que el tancament ha generat rebuig entre els treballadors i també entre les empreses que hi anaven a fer els tràmits.

Recupera aquí tota l’entrevista: