Sindicalisme Llibertari. Manifest de la CGT de Girona pel 1 de Maig de 2016

image001

El treball ha patit una brutal agressió per treure tots els frens a l’explotació capitalista. S’han inventat dreceres per incrementar la propagació de la precarietat laboral, des de les empreses de treball temporal, les subcontractes, fins als falsos autònoms, que han impactat com un temporal sobre la classe treballadora.

A més de l’explotació, l’objectiu de crear treballadores precaries i aturades en un sistema on tenir feina i ingressos va lligat als drets més elementals de la vida és trencar els vincles socials de les persones i la sensació de pertinença a una comunitat, destruir la solidaritat i eliminar la reciprocitat entre companyes, i finalment en no tenir una feina estable impedir la creació d’una consciència de classe treballadora conduint a la passivitat.

L’estat, sempre de part dels explotadors, també ha destrossat les lleis laborals perquè les treballadores siguin acomiadades més fàcilment que mai i estiguin indefenses sense força de negociació col·lectiva, injectant la creença que no hi ha possibilitat de rebel·lió. Els sindicats grocs a més s’han convertit en una altra eina del poder pel control del treballador, generant desconfiança en l’organització com a forma de lluita i sembrant la impotència.

L’objectiu del sindicalisme anarquista és una nova organització de la vida. La força de l’anarcosindicalisme mai estarà sotmesa a lleis fetes a mida dels que viuen del expoli dels altres, i no tolerem que el poder ens imposi la manera en què podem lluitar. El sindicalisme llibertari és i ha de ser revolucionari, i no s’aturarà fins aconseguir la completa transformació social.

És per això que com sempre ha fet, també es reinventa cap a noves formes de lluita per crear llaços de solidaritat imprescindibles. Implicant a tota la societat, moviments socials, veïnes, amigues, barris sencers. Totes aquelles persones més properes, en les quals confiem, disposades a donar suport, ajudar en la resistència, boicotejar i sabotejar la patronal, les empreses, les botigues, als esquirols, es a dir polititzant tota la nostra vida diària.

La lluita sindical implica d’aquesta manera a tota la societat, va ser la major força de l’anarquisme i també ho és ara. El sindicalisme llibertari és organitzat, combatiu, col·lectiu. És acció, i no està subjecte a cap límit. Crea espais de lluita que són impossibles de ser ignorats, i està fora del control de l’estat. És una xarxa de suport mutu. És poder popular. És revolució. És un nou món lliure!

Avui i sempre prenem els carrers!

Visca l’1 de maig i visca la lluita de la classe treballadora!

Els seus beneficis la nostra misèria

Primer de  Maig de 2016. Manifest Unitari dels moviments social de Girona

Com cada 1 de maig sortim al carrer, perquè som classe treballadora i ho volem reivindicar. Reivindiquem les nostres lluites  i les nostres ganes de seguir lluitant malgrat els cops cada més forts que ens etziva l’estat.

Volem cridar ben fort que no tenim por, que no callarem i que com més forta sigui la repressió aplicada per aquest sistema capitalista salvatge, més contundent serà la nostra resposta.

Que el sistema capitalista està evolucionant i radicalitzant-se és evident i ens n’arriben mostres cada dia. Mentre una part important de la població mundial s’està morint literalment de gana, els rics i poderosos de tot el món tenen empreses al Panamà i a altres paradisos fiscals i facturen més beneficis que mai amb guerres que maten milers de persones.

A l’Europa del capitalisme salvatgees reivindiquen hipòcritament drets fonamentals, s’apliquen receptes anti-crisi que ens ofeguen cada dia una mica més a totes les treballadores i es pacten acords amb estats per fer retornar refugiades de guerra, acords  que ens fan sentir realment avergonyides i impotents. És responsabilitat nostra exigir que les refugiades siguin tractades com allò que són: persones i que, en conseqüència siguin acollides.

A casa nostra les injustícies i desigualtats també fan estralls: és un terç de la població la que viu sota el llindar de la pobresa. I, enlloc de perseguir seriosament l’evasió d’impostos i el frau fiscal, els diferents governs retallen en sanitat i educació perquè no hi ha, diuen, prou diners.

I en tot aquest context i de forma totalment intencionada, es criminalitza la vaga cada vegada que n’hi ha una; una eina de lluita i pressió gràcies a la qual s’han aconseguit moltes de les condicions que tenim les treballadores a dia d’avui. Ens sotmeten a llargs i esgotadors processos judicials, com ho estan fent amb les nostres companyes encausades per participar de la Vaga General a Girona el 14 de novembre de 2012, i ens titllen de terroristes urbanes per voler construir un món millor Qualsevol espai d’organització popular és vist com una amenaça que s’ha d’eliminar.

Però malgrat  tot hi ha lluites ben vives a casa nostra, com la vaga indefinida de les companyes treballadores de les empreses subcontractades de Telefónica. Amb l’ocupació durant mesos de botigues, i els correscales i altres accions han vist superades amb escreix les seves expectatives. Gràcies a la seva feina constant han fet trontollar i tremolar als més poderosos. O com la Vaga de les companyes dels Transports Metropolitans de Barcelona contra la precarietat i la congelació salarial, per un transport públic i de qualitat i per una gestió transparent del servei. Totes elles són mostra clara que la lluita val la pena.

El sistema capitalista es radicalitza cap a una estructura més salvatge encara, i les nostres filles i nétes viuran en un món més competitiu, més explotador i injust. Tenim a les nostres mans la possibilitat i la responsabilitat de construir una alternativa que tingui en compte els interessos de totes per davant dels d’uns pocs. Organitzem-nos, plantem cara al capitalisme!!

Perquè dins del sistema capitalista no s’hi viu, s’hi lluita.

Per un 1 de maig anticapistalista!

La lluita és l’únic camí!

 

Lluitem per guanyar. Article d’Ermengol Gassiot davant el 1r de Maig de 2016

Lluitem per guanyar

Estem recuperant el sindicalisme de conflicte, d’oposició. No ho fem perquè tinguem ganes de bronca, perquè el nostre caràcter sigui d’anar a la grenya. Ho fem, simplement, perquè vivim en un estat d’explotació permanent.

El temps de la queixa ja ha passat. Ens hem cansat d’esperar. Ens hem convençut que el lament poc aporta. Que llepar-nos les ferides pot alleugerir el dolor, però no resol les causes que l’han provocat. Seguim pensant que les reformes laborals ens han pres drets. Que la reforma de les pensions ens aporta més misèria, a banda de fomentar els plans de pensions privats. Sabem que la reforma de la llei de mútues perjudica la nostra salut laboral i ens fa encara més vulnerables davant els empresaris. Patim l’atur, patim la precarietat, patim sous retallats i jornades allargades, sovint amb hores que no ens paguen. Ja ho coneixem tot això. Ho coneixem perquè ho vivim. I també perquè lluitant hi hem oposat tota la resistència que hem pogut.

Però estem canviant. Canviem perquè volem que la nostra no sigui una lluita merament testimonial. Si la fem, i la fem, és perquè volem aportar solucions a una diagnosi compartida per una gran part de la classe treballadora. De fet, no ens inventem res nou. Simplement estem recuperant la raó de ser del sindicalisme. La que el va veure néixer el s. XIX i convertir-se en el moviment social més gran i potent de la història; el que per la força dels fets es va convertir en l’espai de l’acció política de la nostra classe. La dels treballadors i treballadores. Ara que estem reconstruint el sindicalisme del desastre que ha suposat la socialdemocràcia i el règim del 78 ens comencem a sentir forts una altra vegada. Perquè no només es tracta de portar un nou món als nostres cors, que de ben segur el portem, sinó de construir-lo de les runes del vell. I ho estem fent.

Estem recuperant el sindicalisme de conflicte, d’oposició. No ho fem perquè tinguem ganes de bronca, perquè el nostre caràcter sigui d’anar a la grenya. Ho fem, simplement, perquè vivim en un estat d’explotació permanent, on els interessos que regeixen el poder són antagònics als nostres com a treballadors/es. I com que la realitat és aquesta, decidim actuar-hi en conseqüència. Molt sovint ho fem en situacions concretes, les que ens marquen el dia a dia a cada centre de treball i a cada barri. I utilitzem els diferents mitjans dels quals nosaltres mateixos ens dotem. Podem recórrer a vies legals/institucionals, com les denúncies a inspecció o al jutjat i l’acció dels comitès d’empresa. Però, sobretot, potenciem l’acció directa: aquelles accions on nosaltres definim els mitjans que fem servir en funció dels objectius que ens hem marcat basant-nos, principalment, en la previsió d’efectivitat. Buscant com a fi darrera l’autogestió col·lectiva de la vida social, comencem autogestionant la nostra lluita. Una lluita que, ben cert, reneix amb vagues i amb diferents tipus de protestes. Però que també revifa en innombrables assemblees de treballadors i iniciatives d’organitzar-se que aquí i allà decideixen ser protagonistes de la seva lluita. Deixar de ser una illa per passar a formar part d’un nosaltres.

El nostre sindicalisme es fonamenta en aquesta base horitzontal, autònoma i assembleària. Per això és tan difícil trobar-hi noms propis però, en canvi, a tothom ens vénen al cap referents col·lectius de la nostra lluita. A les foneries de l’Anoia, a les platges de Barcelona, a les químiques del Baix Penedès, a les neteges del Garraf, als transports públics de l’àrea metropolitana, a empreses informàtiques del Vallès i a les fàbriques de cotxes del Baix Llobregat, a hospitals del Camp de Tarragona, entre els i les precàries de restaurants a Berga o a Reus. I així podria anar continuant. Lluites que ens demostren que tenim força i que tenim la capacitat d’entrar en el conflicte de classe i guanyar batalles. Però com que també sabem que l’opressió i l’explotació no només existeix dins del treball reconegut amb un salari, som un sindicalisme que volem ser presents i enfortir el conjunt de les lluites socials. Bategant amb el conjunt de la nostra classe, acompanyem la PAH a alliberar cases a Sabadell o Capellades, enfrontem el feixisme a Coma-ruga i a la UAB, prenem el carrer amb les dones el 8 de març, lluitem contra la repressió a Barcelona, El Vendrell i Terrassa, contra el racisme a Salou, etc.

Sent com som, som part de les victòries. Hem participat en milers d’acomiadaments frenats, en millores de salaris i de condicions de treball, en el reconeixement de malalties i accidents laborals, en aconseguir dies de descans i la readmissió d’acomiadades, en obrir cases per acollir-hi gent sense casa, en reobrir plantes hospitalàries tancades i aturar la destrucció d’espais naturals col·lectius. És ben cert, amb molts més, però hi hem estat. Amb el convenciment de ser un sindicat per un poble que batega, viu i lluita.

Hem vist que si lluitem, guanyem.

* Article d’Ermengol Gassiot, secretari general de CGT Catalunya, publicat al Diari del Treball.

 

Lluitem. Guanyem. Manifest CGT Catalunya 1r de maig 2016

25853288294_7376-29390L’EXPLOTACIÓ del Capital i els Estats continua un any més. A nivell mundial, hem sabut recentment que 62 famílies acumulen tanta riquesa com els 7.000 milions de persones restants que poblem el planeta. Aquests mesos hem assistit a l’enduriment dels apartheids europeus, amb el confinament i deportacions massives de milers de refugiats que han fugit de les guerres que el capitalisme i l’imperialisme provoquen. Aquí, a Catalunya, seguim patint els efectes de la destrucció de condicions laborals, que precaritza la vida mateixa de milions de persones. Precarització que en alguns dels sectors que ara mateix generen més beneficis al Capital, com el turisme, és el pa de cada dia per a la majoria de treballadors i treballadores. Continuem essent víctimes de la destrucció de la nostra salut laboral, amb una enèsima reforma de la llei de mútues i amb el manteniment de tribunals mèdics d’excepció com ho és, ara mateix, l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM). I seguim observant com els salaris cauen, mentre els beneficis i les grans fortunes capitalistes creixen enmig d’aquesta crisi que, en realitat, no és sinó un gran espoli social.

LLUITEM. Perquè no n’hi ha una altra. Perquè no ens resignem a ser víctimes. Perquè no confiem en els cants de sirena de les institucions polítiques. Unes institucions que, al marge de qui les governa i qui les ha governat, actuen per norma al servei dels interessos del Capital. Ho estem vivint ara mateix, amb una gran transferència de diners públics a les empeses privades sota la forma de múltiples estímuls i exempcions d’impostos, mentre es criminalitza les persones aturades i se’ls regateja i retalla els ajuts i les prestacions socials. Ho veiem també quan, malgrat alguna mesura cosmètica puntual, se segueixen produint desnonaments, mentre les entitats financeres continuen mantenint i especulant amb desenes de milers d’habitatges buits.

Lluitem perquè hem decidit ser protagonistes del nostre present i, sobretot, del nostre futur. Com el que som, treballadores i treballadors. Amb contractes estables, amb contractes precaris, sense contracte o, també, sense feina remunerada. I com a pensionistes o estudiants. Nascuts aquí i també arribats d’arreu, fa dècades, fa uns anys o fa pocs mesos. Perquè som part de la immensa majoria de la població mundial, les que vivim de la nostra força de treball i no de l’explotació d’altres persones.

I GUANYEM. Perquè només la lluita permet encadenar victòries. Aquests primers mesos del 2016 hem aturat la precarització a Remolcadors de Barcelona, SEAT Componentes i Saint Gobain, fent ús de la vaga indefinida com a eina de lluita. S’han evitat tots els acomiadaments a Socorristes de Barcelona i a departaments de les multinacionals T-Systems i Hewlett Packard. Amb més vaga, amb més lluita. L’acció directa, l’acció col·lectiva, és el que ha permès també la retirada de projectes precaritzadors a la Universitat Autònoma de Barcelona o l’acomiadament de 70 professors i professores. Les massives vagues a Bus i Metro de TMB suposaran també aviat noves victòries de la classe treballadora davant les patronals casposes disfressades de ’nova política’. La llista és molt més llarga i seguirà creixent. Ho tenim i ho hem de tenir totes molt clar. No és només que el simple fet de lluitar ja sigui suficient per a no viure una vida d’esclavatge resignat. És que és l’única opció que funciona.

Com a conseqüència del fet de ser molestos per al poder hem patit també la repressió, en forma d’acomiadaments, amenaces, sancions i denúncies. Però aquí seguim. I seguirem. Hem trencat el miratge dels processos i de les noves polítiques, recordant que les injustícies continuen. I estem aconseguint victòries. Acomiadaments que no s’han dut a terme. Salaris que no han baixat o que han recuperat poder adquisitiu. Ritmes de treball menys destructius, vacances recuperades o contractes que han deixat de ser tan precaris. Avenços que, ho sabem, són gràcies a la lluita. La nostra lluita.

Aquest 1 de maig seguirem fent allò que fem cadascun dels dies de l’any. Sortirem al carrer per a seguir guanyant. Passa a passa, però sense amagar el cap sota l’ala. Actualitzant les nostres formes de ser i de fer, però mantenint, com sempre, la finalitat de les nostres lluites: la construcció d’una societat lliure de qualsevol forma d’explotació i d’opressió.

Visca l’1 de maig i visca la lluita de la classe treballadora

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
Catalunya, 1 de maig de 2016